29 febr. El fang es reforça amb el foc, l’amor amb l’amistat
El febrer s’ha acomiadat, i amb el seu final, també hem deixat enrere Sant Valentí, aquella època dedicada a celebrar l’amor, especialment en la seva forma romàntica i en el context de les relacions de parella.
L’enamorament és bell i, sovint, incontinent: un sentiment arrasador que manca completament de subtilesa i podria ser l’experiència més intensa que vivim. La vida transcorre en calma fins que, inesperadament, algú apareix i ens descol·loca completament. Ens enamorem de cada detall d’aquella persona: la seva essència, la seva aroma, les seves idees, la seva veu, el seu moviment, la manera com ens pronuncia el nom. Aquella mateixa persona que, tot i ser-hi, no havíem notat d’aquella manera, i que de sobte veiem sota una llum nova i reveladora. El nostre cervell es veu inundat d’hormones i les nostres neurones mirall s’activen a fons, fins al punt d’arribar fins i tot a sentir atracció per allò que intuïm que a aquella persona li pugui agradar.
Sovint es diu que ens sentim enganyats quan la realitat de l’altra persona surt a la llum després de la fase d’enamorament. Tanmateix, no és un engany, sinó una fascinació natural que, si no existís, probablement ens seria impossible reproduir-nos. Aquest mecanisme posat en marxa per la sàvia natura ens facilita aparellar-nos i comprometre’ns, mostrar la millor versió de nosaltres mateixos i adaptar-nos fàcilment a l’altra persona.
Però la natura ens porta només fins a cert punt. Després, aquests intensos sentiments inicials cedeixen el pas a una nova etapa, marcada pel respecte i l’estima. Si hem construït una família, sorgeix el companyerisme per dur a terme les tasques quotidianes. En aquest punt, també encarem el risc de caure en una dinàmica perillosa, on el pes de les nombroses responsabilitats compartides pot apagar la flama de la relació. I és llavors quan, ja que la natura ha deixat d’ajudar-nos gaire, hem d’esforçar-nos i treballar de manera conscient per mantenir viva la connexió. Aquest és el punt en què la meva parella i jo ens trobem.
Els qui ens coneixen a en Manu i a mi, saben que som dues persones molt diferents. Tot i que tenim coses importants en comú com la sensibilitat per la bellesa, l’amor per la ceràmica, certes idees filosòfiques i valors morals i espirituals; tanmateix, venim de cultures diferents, els nostres temperaments no podrien ser més distints, i els nostres ritmes de fer i de pensar tampoc.
De vegades em pregunto per què vaig entrellaçar la meva vida amb una persona tan diferent de mi. Com és possible que, amb totes les nostres diferències, encara no ens haguem arrencat els ulls (tot i haver-ho desitjat tots dos en algunes ocasions) i, tanmateix, continuem junts, amb ganes i amb il·lusió? L’única resposta viable és que l’amistat ha fet tot això possible. En Manuel va ser la primera parella que vaig tenir amb la qual, abans que sorgís el romanç, vam ser molt bons i íntims amics. I crec que realment aquesta amistat és el fonament de la nostra relació. D’ella prové el superpoder que tenim avui per continuar compaginant i trobar el camí l’un cap a l’altre, per molt difícil que de vegades sembli.
L’amistat verdadera és la base de tota relació humana constructiva. Les relacions amb les nostres parelles, amb els nostres col·laboradors, amb els nostres caps o empleats, amb els nostres fills, amb els nostres pares, són molt més positives i fluides si tenen com a valor intrínsec l’amistat.
Vaig llegir recentment un article que deia que l’amistat és el cosí lleig de l’amor. Em va fer riure, i he de dir que no penso el mateix. L’amistat és el que brinda solidesa i autenticitat als nostres vincles humans. És el que permet que les relacions floreixin sense expectatives o pressions indegudes. És la gratitud pel que cadascú pot donar i la llibertat per ser un mateix.
Lluny de ser el ‘cosí lleig de l’amor’, crec que l’amistat és realment la pols de fades de tota relació exitosa i sana.
Tot i que inicialment volia dedicar aquesta entrada a l’amor, m’he adonat que estic acabant parlant més sobre l’amistat. Tanmateix, crec fermament que totes dues són inherents entre si: no pot existir un veritable amor sense amistat, ni una veritable amistat sense amor. Els amics han de ser valorats com el bé més preuat que tenim, siguin entre les nostres parelles, familiars, companys de treball, o siguin simplement amics sense cap implicació addicional.
Mantinguem-los a prop, cuidem-los i esforcem-nos per crear junts moments bells; al capdavall, són les experiències compartides el que al final del dia realment ens queda. No cal esperar un aniversari, Setmana Santa o Nadal; el simple fet d’estar vius i sans és raó suficient per reunir-nos i gaudir junts de la vida.
A 137º hem dissenyat ‘Ceràmica amb Amics‘, una sèrie d’experiències per gaudir en grup, creant un espai inoblidable ple de significat, rialles, afecte i complicitat. Us convido a descobrir-les i recordeu que estem a la vostra disposició per orientar-vos en la reserva de qualsevol d’elles o per atendre els vostres suggeriments i comentaris.
Una forta abraçada a tothom,


