26 febr. Dones ceramistes en qui inspirar-se
La comunitat de dones ceramistes i artistes sempre està en creixement, tanmateix, el món de l’art ha estat representat per artistes masculins en un 87 % enfront d’un 13 % femení, i en el passat, aquestes xifres estaven encara més desequilibrades. Aquesta estadística, juntament amb moltes altres que es troben a la pàgina web del Museu Nacional de Dones en les Arts (NMWA), ens informa que, tot i que les dones representen el 45,8% dels artistes als EUA, estan representades de manera desproporcionada quan es tracta de fires d’art, galeries i museus d’arreu del món. Aquest article explora tres dones ceramistes del segle XX que encara inspiren les artistes modernes d’avui dia a lluitar per la seva expressió creativa i fer que s’escoltin les seves veus.
Si està interessat a descobrir més artistes femenines, fes una ullada al llibre i la sèrie “Forgotten Women: The Artists de Zing Tsjeng“, aquesta compilació inspiradora d’històries al llarg de la història de l’art destaca dones influents i talentoses que mereixen reconeixement pels seus èxits.
137° Ceramic Art Studio ofereix una atapeïda agenda de classes setmanals contínues de ceràmica, així com tallers intensius regulars. Visita el nostre calendari de cursos per descobrir la millor opció per a tu.
Bonnie Ntshalintshali (n. 1967, m. 1999)
La ceramista i escultora sud-africana, Bonnie Ntshalintshali, va créixer en un poble rural de Winterton-Natal. Quan era nena, va lluitar contra la pòlio que li va deixar un peu desfigurat. A l’edat de 18 anys, després de graduar-se a l’escola secundària, va començar a collir tomàquets com a feina, tot i que això es va veure una mica obstaculitzat per la seva discapacitat.
Quan Bonnie va conèixer la ceramista zimbabuesa Fée Halsted, la seva trajectòria professional va canviar dràsticament, a millor. Fée va obrir el seu propi estudi d’art, Ardmore Ceramics, després va començar a buscar aprenents al seu estudi i es va posar en contacte amb Janet, la mare de Bonnie, que les va presentar l’una a l’altra. Aquestes dues ceramistes van fer créixer l’estudi fins que hi va haver més de cent estudiants locals aprenent l’ofici, des de principiants fins a terrissers experimentats. Bonnie i Fée van utilitzar motlles de guix comercials per crear objectes decoratius per vendre als turistes, tanmateix, al cap de poc temps, l’estil propi de Bonnie va començar a sorgir en esculpir figures en argila, coure-les a 1200°C i decorar el seu treball amb colors i patrons vibrants. Es va inspirar per explicar històries de la seva educació cristiana, les tradicions zulus i la vida en una granja, amb una meticulosa atenció als detalls.
Bonnie i Fée van rebre conjuntament el premi Standard Bank Young Artist Award for Fine Art, un prestigiós premi que mai abans s’havia atorgat a un artista negre o a una parella. El 1993, la Biennal de Venècia va donar a Sud-àfrica l’oportunitat d’exhibir, després d’un prolongat boicot cultural al règim de l’apartheid de Sud-àfrica. Es van presentar dues de les escultures de Bonnie.
Quan es va fundar el Museu Bonnie Ntshalintshali el 2003, es va convertir en el primer museu de Sud-àfrica que porta el nom d’una artista negra.
Lucie Rie (n. 1902, m. 1995)
Dame Lucie Rie va ser una ceramista nascuda a Àustria famosa per la seva ceràmica funcional, en particular bols, gerros, ampolles i botons. Rie va ensenyar a la Camberwell School of Art de Londres de 1960 a 1971, de la qual va rebre el títol de Dame Commander. Les seves influències van incloure el modernisme, el japonisme i el neoclassicisme.
Va estudiar ceràmica a l’escola d’arts i oficis Kunstgewerbeschule de Viena i va muntar el seu propi estudi el 1925. El 1937 va rebre la Medalla de Plata a l’Exposició Internacional de París, i un any després va fugir de l’Àustria nazi a Anglaterra i es va instal·lar a Londres. El seu amic i industrial austríac Fritz Lampl necessitava ajuda amb la producció de botons – a causa del racionament durant la guerra, la venda de botons era molt escassa. Durant i després de la guerra, Rie va continuar treballant en el camp de la ceràmica, fent botons de ceràmica i joies per a botigues de moda com Harrods i Liberty, per guanyar prou diners per poder mantenir el seu estudi en funcionament. Lucie va poder contractar fins a 18 assistents, alguns dels quals eren refugiats, al seu estudi, on fabricaven fins a 6.000 botons cada mes.
Durant aquest temps, Lucie va experimentar molt amb colors, formes i dissenys per als seus botons, a mesura que el seu procés es tornava cada vegada més lúdic i liberal, des de formes abstractes i figuratives que incloïen nusos, flors i petxines. Tanmateix, quan va acabar la guerra, l’enfocament de Rie va tornar a la ceràmica funcional, on va poder explorar la seva fascinació pels esmalts.
Rie va treballar al mateix estudi durant 50 anys, que va ser reconvertit en la galeria de ceràmica del Victoria and Albert Museum el 2009.
Betty Woodman (n. 1930, m. 2018)
Betty Woodman va ser una ceramista estatunidenca reconeguda com una de les influències creatives més importants de l’art estatunidenc de postguerra. Woodman va estudiar a l’Escola d’Artesans Estatunidencs de la Universitat Alfred de Nova York entre 1948 i 1950.
Les ceràmiques de Woodman són contagiosament alegres i edificants, el seu vocabulari visual és divertit, enèrgic i captura l’abstracció i la funcionalitat d’una manera intrigant. És coneguda per les seves gerres amagades dins de formes abstractes que estan brillantment decorades. Les influències de Woodman van variar des de l’art egipci, l’escultura etrusca i grega i l’arquitectura barroca italiana. Woodman no era aliena al color, va triar tons vius i audaços, indicatius del seu gust per Picasso, Matisse i Bonnard.
Woodman va exhibir les seves habilitats pictòriques en àmplies instal·lacions de ceràmica que exploren el color, la forma, el patró i l’espai negatiu en diverses galeries prestigioses de Nova York, Londres, Roma, Amsterdam i moltes altres.
Woodman no només va ser una creadora de ceràmica, a mesura que avançava en la seva carrera, la seva visió es va estendre cap als tèxtils, la pintura i altres mitjans que es van convertir en un excel·lent cos de treball que es va reconèixer instantàniament com a seu.
Escrit per Freya Saleh

