10 febr. “La bellesa de la porcellana”, entrevista amb Lucía Pol
A principis d’aquest mes, vaig tenir el plaer d’entrevistar la nostra talentosa ceramista Lucia Pol per aprendre més sobre les seves tècniques de treballar la porcellana. Mentre ens asseiem a l’espai lluminós d’entrada de 137º Ceramic Art Studio , la Lucía està envoltada per la seva obra, amb mans i pantalons coberts de fang, immersa de ple en el seu projecte artístic. Se la veu alegre, radiant, i comencem a xerrar sobre flors i l’arribada de la primavera.
Quina va ser la teva inspiració per al projecte del plat, com va començar tot?
Aquest projecte s’emmarca en ‘Anima Mesa‘, que és un projecte més gran, es tracta de crear jocs de vaixella personalitzats per a famílies i intentar portar a taula els símbols i elements que uneixen la família en primer lloc, històricament. Aquest plat en concret és per a una família alacantina, i tenen una història molt interessant, ja que van viure la Guerra Civil espanyola. A causa d’això, la família va quedar molt danyada, van començar a barallar-se i es van separar. Anys després de la guerra, van començar a treballar al jardí d’una terra enorme que es va dividir entre diverses llars. Va ser treballant en aquest jardí i cultivant, donant-li nova vida, que van començar a sanar les seves ferides emocionals. La idea del joc de vaixella és portar el jardí a taula.
Per què esculls la porcellana entre totes les varietats d’argila?
He treballat amb la ceràmica a Veneçuela des que era nena i la porcellana no és fàcil de trobar. Després, quan vaig arribar a Barcelona i vaig fer un postgrau a l’Escola Massana, vaig descobrir aquest meravellós material. Em vaig enamorar de la seva personalitat, crec que és una dona, en castellà es diu ‘la porcelana’, penso en ella com si fos una amiga. Passa de ser súper humida, súper suau i flexible, a estar absolutament esquerdada i seca en pocs segons. Però en aquest procés, en el seu ritme, les textures que obtens són tan boniques, tan sorprenents. Després d’entrar al forn, tinc la sensació que cada objecte troba la seva pròpia forma, ella troba la seva forma dins de l’objecte. Sóc una nouvinguda a la porcellana, així que ella és la cap, sempre cometo errors, però estic realment enamorada de la seva aparença i comportament.
Les textures i formes són simplement increïbles! Explica’ns com vas crear tots els elements individuals del plat.
Entre totes les tècniques de treballar la porcellana, hi ha l’anomenada “slip-dip”. La barbotina és porcellana líquida, formada per una pols que es barreja amb aigua en una mesura molt precisa. Vaig agafar plantes i flors reals i petits fruits, els vaig submergir en porcellana no només un cop, sinó 11, 12, 13 vegades, perquè la capa s’espesseixi. Vaig fer això amb cada planta i després les vaig passar pel forn. Per descomptat, moltes de les coses es van destruir, però algunes van sobreviure al foc i aquestes són les formes que veus. Després vaig fer el plat a partir d’un motlle d’un plat senzill que vaig comprar. Volia tenir aquest plat ovalat, perquè la família de la qual parlo menja normalment en aquests plats de forma ovalada. Vaig organitzar les textures que havien sobreviscut al plat i després, utilitzant una pistola d’esmaltar, la vaig esmaltar i la vaig coure a alta temperatura.
Quina va ser l’etapa més desafiant del procés?
Va ser un procés llarg fer la tècnica de slip-dip amb cada textura. Quan s’asseca, la porcellana s’encongeix, de manera que és només qüestió de minuts fins que la submergeixis una vegada i una altra. El més desafiant és trobar el moment oportú, com per a totes les altres tècniques de treballar la porcellana. Es tracta de tornar a temps en què es vivia més a poc a poc, de manera més present. Avui dia vivim en un món en el qual es pot cuinar una sopa (que normalment triga hores a coure’s) en qüestió de minuts. Llavors esperes que tot sigui tan ràpid com això. Tot es fa utilitzant el microones, però el ritme del teu cos no està fet per a això. Llavors patim, almenys jo pateixo molt amb aquest ritme ràpid. La ceràmica t’obliga a tornar a un temps més orgànic i més lent. No és fàcil, és molt difícil. Ella no parla, però és decidida. No pots canviar una esquerda si ella així ho ha decidit. Llavors el meu desafiament és anar més a poc a poc i aprendre el seu idioma i aprendre a escoltar-la, iaixò requereix el meu silenci i la meva atenció.
Gràcies Lucía per ser part de la comunitat artística del nostre estudi.
Escrit per Freya Saleh


